Era tard quan es va adonar que no era a casa. Llavors va recordar que s'havia amagat i posat a plorar perquè estava molt trista, ningú li feia cas, ningú la creia a ella, que segur que era l'única Minsie del planeta que no parava de patir desgràcies, de fer-se mal i de ficar-se cada dos per tres en qualsevol embolic que hi hagués al seu voltant. Segons ella era la noia de tretze anys més desgraciada, tot i tenir una llar, una família i bona salut. Va tornar corrent a casa, va pujar les escales i es va tancar a la seva habitació ràpidament, sense sopar ni dir-li res als seus pares, ja farts del comportament de la seva filla, i es va posar a plorar contra el coixí fins que es va quedar adormida.
Va somiar que estava en un camí amb oliveres als costats, el va seguir fins arribar a una mansió, va entrar i va observar que davant seu tenia dues portes: una grisa i una altra negra. Va cridar per veure si hi havia algú, però ningú va respondre i va decidir endinsar-se més. Va triar la grisa i, en entrar, va admirar meravellada altres tres portes amb increïbles decoracions: una de vermella, una blanca i una daurada. Va escollir l'orada i es va trobar cara a cara amb un xaval d'uns 16 anys més o menys, de pell color cafè i ulls color xocolata.
- Sóc Anubis, benvinguda a la mort egípcia.- es va presentar.
-¿Perdó? -va Respondre ella.
-T'has mort d'agonia mentre dormies i has triat venir a la mort egípcia.- contestar Anubis- Veig que no comprens.- va dir ell després de veure la seva cara atònita- El sender amb oliveres pel qual vas venir, representaven el teu camí a la mort, que era representada per la mansió. Les dues primeres portes simbolitzaven present la negra i passat la grisa. Després les altres portes representaven el inframón viking de color vermell, l'Hades greco-romà de color blanc i el Aaru egipci.- li va explicar- Ara seràs sotmesa a una prova egípcia. Si falles desapareixeràs, si guanyes entraràs al paradís egipci.
Anubis va posar una ploma preciosa sobre una balança,la qual la va anomenar la Ploma de la Veritat, i li va arrencar el cor i el va posar en l'altre extrem. Va portar a un animal estrany, una barreja de cocodril, hipopòtam i Lleó, i el deixà al costat de la balança. Li va fer tres preguntes i li va dir que havia superat la prova, li va tornar el cor i se la va emportar al lloc dels seus somnis: una bonica platja caribenya amb un xalet i servents per a ella sola.
Al principi era molt feliç, però va passar el temps i Minsie es trobava sola, es va posar molt trist i va desitjar poder tornar a veure els seus pares i als seus éssers estimats. Llavors va sentir un lleu so, li va semblar que sonava com una mena d'alarma i es va adonar que només havia estat un somni i que era hora d'anar a l'escola. A partir de llavors seria feliç fins al dia de la seva mort. Però sempre recordava el seu somni, si és cert que havia estat un somni.
Van passar els anys i Minsie no es preocupava davant de qualsevol problema i seguia feliç somrient. Mai es va atrevir a explicar el somni a ningú ja que estava convençuda que no la creurien.
Un dia mentre que passejava tranquil·lament amb les seves amigues, un noi que anava tan tranquil es va desmaiar de sobte i en caure es va colpejar el cap. Ràpidament, Minsie va trucar a una ambulància i es va quedar al costat del noi preocupada després que les seves amigues marxessin cap a casa. Llavors el noi va despertar i Minsie va veure que tenia uns preciosos ulls grisos i es va enamorar d'ell.
-On estic? Qui ets tu? - Va preguntar el noi alarmat.
-Sóc Minsie i estàs en aquest hospital per causa de que et vas desmaiar i et vas donar un bon cop al cap.- dir ella tranquil·litzant-lo.
-Gràcies per salvar-me. Sóc Tanro.- va dir tímidament ell.
-No siguis tímid, no et a mossegaré.- li va dir bromejant ella.
-És que no estic acostumat a parlar amb noies.- va dir avergonyit.
-Bé, podries practicar parlant amb mi; explica’m alguna cosa sobre tu: el que t'agrada, els teus somnis ...
-Per favor no repeteixis aquesta paraula.- la va tallar.
-Quina, somnis?
-Si, acabo de tenir un horrible somni.- va dir Tanro.
Llavors Tanro li va explicar el somni que havia tingut i era molt semblant al que va tenir Minsie, però el va entrar per la porta negra i després va entrar a la de l'infern cristià, concretament als Llimbs. En saber-ho, Minsie li va explicar com era ella abans i el somni que ella va tenir. Ell li va dir que era una persona tímida, distreta i poc sociable, de manera que junts van deduir per què en entrar a l'infern cristià es va quedar al Limbo. En no haver destacat ni comès cap pecat no podia anar al cel ni a l'infern. Tot d'una, li van canviar els ulls de color i Minsie exclamar:
-¡¿Qué els passa als teus ulls ?!
-Tinc una malaltia que fa que els meus ulls canviin de color segons el meu estat d'ánim.- explicar Tanro.
-Quin ensurt! Creia que m'estava tornant boja.
Sense previ avís, es van trencar les finestres i va aparèixer un ésser estrany que mai havien vist. Era alt, musculós, desprenia calor i tenia unes estranyes robes semblants a les vikingues. Els joves es van pessigar mútuament per comprovar que no estiguessin somiant, per desgràcia estaven ben desperts i atents a la gran destral que estava traient l’home de la seva capa.
-Qui coi és aquest paio?- van susurrar entre ells.
-Així que em podeu veure.- els va sorpendre el viking- I també em podeu escoltar. Sembla que he vingut al lloc correcte. permeteu-me que em presenti, sóc en Surt, el Negre, jotun del foc i he vingut a matar-vos.
Els nois aterroritzats van intentar escapar, però les portes estaven tancades i no volien obrir-se. En Tanro va fer l’intent de llençar un flascó, però encara estava dèbil. Semblava que estaven a punt de morir, però un savi un bon dia va dir que el destí pren uns girs inesperats, com el gir de la fletxa que es va clavar al mànec de la destral. L’havia disparat un home de vestimenta àrab, que tenia unes precioses ales d’uns tons marrons que semblaven extrets del desert.
-Ves te'n d’aquí Surt, no es benvingut al món mortal.- va dir autoritariament l’ésser- Sóc l’arcàngel Gabriel, el que va inspirar a Mahoma, pare de l’Islam i guardià de la porta terrosa.
-No m’abatiràs amb aquestes fletxetes, a mi, a qui Loki en persona ha enviat a destruir la porta vermella.- va dir Surt- Cauràs a les meves mans i així ens serà més fàcil destruir la porta terrosa.
- Ep! Ep! Ep aquí! Un momentet, m’esteu dient que tu est un arcàngel i tu un….- va dir en Tanro.- A veure no se que coi dius que ets però és impossible que sigui veritat. Estem en un càmera oculta? O potser estic drogat?
- No, tu ets un dels mortals que han traspassat les portes de la mort, la negra i la blava, i ella ha sigut la primera mortal en passar les portes de la mort, la grisa i la daurada.- va dir l’arcàngel- He vingut per protegir-vos dels servents del mal com ell. Però ara fugirem, no puc lluitar amb vosaltres en un espai tancat.
Llavors, l’enviat d’Al·là els va agafar i va alçar el vol, passant per sobre del jotun mentres que el noi soltava el flascó que va atordir al gegant. Els joves no es podien empassar les paraules de l’arcàngel i encara menys que ells fossin una mena d’escollits. En Gabriel, aleshores li va donar a la noia una ploma, però no una de les seves, sinó una que ella havia vist abans darrere de la porta daurada, la Ploma de la Veritat. De sobte, el seu enemic va aparèixer entre una flamarada i va llençar la seva destral, que va volar al cap de l’arcàngel matant-lo i com a conseqüencia, a la nostra parella. S’els va enfosquir la vista fins a veure-ho tot negre, però a l’instant sona una alarma i la Minsie es desperta altre cop al dia de després del somni. Al començament tot sembla igual, però es fixa en que a la mà se li va esborrant un dibuix de la Ploma de la Veritat. Havia adquirit el poder de reconèixer la veritat, el de superar la mort i el de esbrinar les coses ocultes. D’altra banda Tanro es va despertar just al moment en que es troba amb la Minsie obtenint el poder de superar la mort i de saber les intencions de la gent. Amb aquestes noves habilitats ells van avisar a en Gabriel per que pogués esquivar la destral i aquest va aconseguir arribar fins a un refugi on els va explicar el seu objectiu: evitar que els malvats de cada religió aconseguissin destruir les portes del la mort de la seva pròpia religió creant el caos al món.
Van passar unes setmanes recollint altra gent com ells i al final van estar preparats per enfrontar a l’associació d’antagonistes que van intentar destruir les portes, però fracassant al enfrontar-se al escollit i al guardià de cada porta junts. Tot semblava que s’havia acabat, però els principals dolents van sobreviure i els van matar iniciant una cadena en la que ells revivien i tornaven a començar, però al final sempre sobrevivien alguns dolents, cada cops menys, fins a que van aconseguir vèncer el mal que tants cops havien intentat erradicar. Un cop van complir la seva missió, els poders que havien adquirit durant el procés van ser retornats i ells van morir degut al gran nombre de cops que havien retornat de la mort, però aquest cop no van tornar de la mort; això sí, els deus van ser piadosos amb ells i els van deixar estar tots junts durant la eternitat, fent que poc a poc es formessin parelles que van poder decidir el seu destí, per quina de les portes passarien i a quin paradís anirien. Per suposat la Minsie i el Tanro van decidir estar junts al paradís, però os deixo a vosaltres l’elecció de quin culte és.
